Las flores: lecciones de geometría y color 

Las flores me describen su función equilibradora de nuestro campo áurico. Lo hacen genéricamente como especie, pero alguna me desvela sus propiedades particulares cuando entro en resonancia con su melodía o vibración etérica. Son entidades vivas altamente desarrolladas dispuestas a ayudarnos a desarrollar nuestra propia crisálida o cuerpo de luz.

Después de narrarme cómo y porqué florecen, e invitarme a dibujar los recorridos electromagnéticos de su campo, hacen un símil entre su estructura energética y la humana.

Sabemos que actúan a nivel químico cuando las infusionamos o aplicamos en emplastes, a un nivel emocional cuando se diluye su esencia, no obstante intuyo y experimento una sanación instantánea cuando me permito simplemente entrar en su campo de resonancia para aliviar un dolor de cabeza o una mala digestión.

Entreveo la posibilidad de obtener todas sus virtudes si aprendemos a comunicarnos con ellas para aplicarnos sus códigos lumínicos y geométricos, dirigiéndolos a determinadas áreas del cuerpo o del intelecto sin necesidad de cortarlas.

«…Somos seres andróginos por naturaleza, no somos como el humano que reparte en dos personas lo que nosotras acogemos en una nuez, sólo necesitamos los pasajeros del aire para que nos hagan vibrar…»

 

«…El viento constantemente remueve los efluvios verdes de nuestra azotea * / ondas magníficas que emitimos desde la floración que hemos creado / igualmente los humanos hacéis lo que os toca por vuestra parte / y desde la corona emitís una onda de una frecuencia poderosa / que os permite viajar más allá del territorio humano.

En el lugar del sombrero lleváis la floración gestada desde vuestra barriga hacia el pecho / unidos a vuestra base, ahí donde el cuchillo os ha hecho gritar haciendo frente al olvido. / Es desde vuestra corona que os abrís de piernas al infinito / y dejáis que la placenta os reviente por dentro y os sacie / la sed de aquellos que gemís porque no comprendéis / el camino incierto hacia el vacío de vuestra raíz.

También lleváis una flor en el pecho y otra en la garganta y más abajo, en el centro de vuestro vientre aturdido, / y por detrás se os extiende la cola que os hace sombra y os permite arraigar / y succionar sustancias de vuestro pasado para generar más vida / y entendimiento del presente y del futuro que está por venir.

Las bestias voladoras que estás observando en nuestras cabezas / son las prendas que pagamos por no ser humanos / a ellas las necesitamos para el momento sagrado / con ellas nos permitimos hacer el amor a pesar de ser asexuadas / es nuestra manera de entregar lo que hemos sudado.

Son los peregrinos que se detienen a oler y tomar el néctar que hemos creado / esta es la tarea exacta que el humano debe imitar / generando la sustancia interna que es la esencia /de su ser creado aquí en la Tierra para entregarla a la fuerza del Rayo.

Vosotros, humanos, os echáis atrás cuando llega la mosca postrera a tomar lo que habéis creado / pero se trata de entregar y no de echaros atrás, y haceros el regalo / de saborear el último acto sexual entre la Madre Tierra y lo increado / entregando vuestra esencia a las fuerzas que os han habitado / mientras vivíais e ibais floreciendo en vuestra azotea*…»

(*azotea: esta palabra no sólo quiere significar la floración que se encuentra en lo alto del tallo de nuestra casa, nuestro cuerpo, sino que es la expresión del fuego de nuestro hogar, y lo sitúan emanando encima de nuestra cabeza, es la esencia de nuestra estructura lumínica o campo áurico)

 

…mediante la luz y el sonido que emiten mis formas en color, penetro tus puertas y aberturas frontales y occipitales, atravieso las fisuras que abren tu cráneo en dos partes simultáneas, donde se ubican los canales que absorben mi información en forma de ondas carnales…

«…El vent constantment remou els efluvis verds del nostre terrat* / les ones magnífiques que emetem des de la floració que hem creat, / igualment els humans feu el que us toca per la vostra banda / i des de la corona emeteu una ona d’una freqüència poderosa / que us permet viatjar més enllà del territori humà.

És al barret que hi dueu la floració gestada des de la panxa i el pit / a partir de la base, des d’on el ganivet us ha fet emetre un crit  plantant cara a l’oblit, / és des de la vostra corona que us obriu de cames a l’infinit / i deixeu que la placenta us rebenti per dins i us sadolli / la set dels que gemegueu perquè no compreneu / el camí incert cap al buit de la vostra arrel.

També hi dueu una flor al pit i a la gola, i més avall, al ventre estabornit / i pel darrera, la cua us fa ombra i us permet arrelar / i arrancar substàncies del vostre passat per generar més vida / i enteniment del present i del futur que ha de venir.

 

 

Les bèsties voladores que estàs guaitant als nostres caps / són les penyores que paguem per no ésser humans. / A elles les necessitem per aquest moment sagrat / amb elles ens permetem fer l’amor tot i ser asexuats / és la nostra manera d’entregar el que hem suat.

Són els peregrins que s’aturen a ensumar / i a prendre el nèctar que hem creat / és aquesta tasca exacta que l’humà ha d’imitar / generant la substància interna que és l’essència / del seu ser creat aquí a la Terra per entregar-la a la força del Llamp.

Vosaltres els humans us tireu enrera quan arriva la mosca postrera a prendre el que heu creat / però es tracta d’entregar i no tirar-vos enrera, i fer-vos el regal / d’assaborir el darrer acte sexual entre la Mare Terra i allò increat / tot entregant la vostra essència a les forces que us han habitat / mentre ereu vius i florint al vostre terrat*.

Nosaltres les flors sóm els fruits de la pubertat de la Terra / i us recordem que estigueu preparats per a que la llum eterna aterri al vostre cap / tal i com ho fan els sers alats que venen a sucar les potetes al nostre teulat / fet d’amor en incandescència i laminat en froma d’essència / única i distinta en cadascun dels sers humans.

Així com el Sol desperta a la Terra cada matí amb el seu raig / quan la penetra y desperta tot renovant la parada nupcial, / així espereu ser tocats al moment d’enlairar-vos (morir) / assaborint els darrers instants el vostre propi reclam / deixant que us ensumi el Més Gran tot esclatant…»

(* terrat: aquesta paraula no només vol significar la floració que es troba a la part alta de la tija, sinó que és l’expressió del foc de la nostra llar i el situen al damunt  del nostre cap, emetent l’essència de la nostra estructura lumínica o camp àuric)

 

Píldoras de luz

Selección de algunos posts publicados en fb como éste:  15-7-2018 El Verde vegetal

 

CONEXION CON EL CAPULLO DE UNA FLOR / 24-7-2018

Así desperté mi faculad de ver la flor y de leer su alcanfor, el campo de luces y sonidos que emiten sus aullidos al entregarse al Sol. 
Seguí las pautas de un ejerciio que describe Anne Givaudan en su libro ‘Lectura de auras y cuidados esenios’. 
Yo coloco la mano encima del capullo, ella no, pero a mi me ayuda para centrar mi atención. 
Se trata de observar cómo, alrededor del botón que está en camino de ser flor, ya está presente su apariencia luminiscente, sus pétalos crujientes, su corazón caliente, sus dientes o pistilos mordientes en todo su esplendor. 

Es un momento de gran dolor cuando el capullo se abre en flor, es también una liberación de aquello que estuvo todo el tiempo solamente en su imaginación, encerrado en su caparazón emoliente, la simiente, su zona de confort aparente, que alcanza por fin su culminación cuando se ofrece a la luz exterior. 

Una prueba más del poder de atracción que posee toda imagen o visión. Sostén la tuya y verás un día su concreción (o su co-creación!).

Gracias flor.


 

 …VENGO DE LO OSCURO / 24-8-2017

He necesitado soltar mucho veneno para poder abrirme a lo que tantos consideráis obsceno en vosotros, eso es lo que hueles en mí -me cuenta esta flor sin sonreír-. Para poder existir almacené previamente lo peor de mí, y en cierto momento decidí soltarlo, aceptarlo, dejé de resistir.

Para abrir mis pétalos de dentro hacia fuera tuve que hacer lo inverso, ir hacia dentro y darme cuenta que vengo de lo oscuro que estaba sosteniendo, cuando permanecía latente enterrada y tuve que abrazar mi miseria, fue gracias a eso que florecí.


 

EL ARBOL, EL CENTRO / 2-7-2018

Reflexiones desde el centro (El Escorial).

El árbol, cuando alcanza su mayoría de edad, se quema por dentro, se satura de su propio elixir y revienta su sentir hacia adentro.

La combustión interna es el final de un proceso que te ahueca por dentro, te convierte en canal y pone en contacto directo tus raíces con tu firmamento. Las ramas reciben ahora el alimento de la periferia, desde la frontera llega la savia subiendo.

El Escorial fue la sede de un reino que ya quemó por dentro.


 

LES PLANTES SALVATJES I MIRIAM DE MAGDALA / 21-7-2018

-Caram! T’he enxampat oberta com la meva fam d’aprendre en aquesta biblioteca exhuberant.
Què hi fas aqui?
-Vaig avisant, faig el reclam, demà cel.lebrem el dia de la més bella, de la més gran coneixedora dels remeis i ungüents que us curaràn.
-Maria de Magala, és ella?
-Oi tant! La sàbia dona que des de la Provença us va il.luminant les parpelles, i les ponzelles que dueu amagades sota les aixelles, per ajudar-vos a entendre que darrera la matèria més bella hi ha la llum més poderosa sellant les clivelles doloroses per haver estat negades i vilipendiades pels romans i els capellans.
Fes-li un ram.
-Justament m’ho dius davant unes plantes que tenen ungles i punxes que em farien mal.
-Rere les urpes de tantes dones s’hi amaga el verí més recalcitrant, l’antídot precís per anar recodificant les conductes que us fan mudes i depenents dels que reclament tenir l’autoritat dels coneixements medicinals. Aneu-vos educant sense oblidar que hi ha dones feréstegues, moltes d’elles immigrants que provenen dels prats i muntanyes que esteu explotant els occidentals, que us estan recordant que us n’heu oblidat i m’heu invisibilitzat.
-Gràcies reina, tenim feina per endavant!


 

 ELS GUIES, LES VEUS QUE NO VEUS…/ 25-8-2018

Som aqui! no ens veus però ens pots sentir.
Som com els estels que, confosos amb la llum del dia, t’indiquem el camí.
Som veus, som certeses, som sincronies, som les coses que intueixes, som guies…
som les perles del collar d’aquella que t’està vetllant, la més gran, som la teva familia…
fes-nos cas, segueix el rastre, confia i deixa anar el llastre, brilla enmig del desastre, fes com el caçador i apunta en la direcció on se’t facilitarà tot, acció!
segueix la teva intuició, aquest és l’únic antídot contra la por!


 

FLOR BLANCA CORONADA / 27-7-2018

Unas leves nociones de astronomía me indican que el sol está en su cenit, hoy toca alinear mi coronilla con la estrella que crea el día.

Brilla! -oigo decir a esta flor blanquecina-, abre tu corona o coronilla y respira la luz fina que se desprende del fuego inmaculado que está allá arriba. Ahora introdúcelo en cada órgano, en cada hueso, en cada hebilla de los cinturones que aprietan el vestido que llevas, ve trazando líneas por el interior de tu vida, deja que caliente tu semilla, que toque cada lugar donde sientas energía dormida, pesada, dolida, respira el rayo blanco, deja que esta línea atraviese tu manto, y en tu coronilla emite ahora todo aquello que ha despertado.

Sigo dibujando con los ojos cerrados viendo como las líneas me puntean los espacios en blanco, las estancias sumidas en el sueño humano.
Practicas conmigo? Prueba a introducir la línea fina por tu ombligo y veras el revés de tu abrigo, es divertido!

Gracias por probar conmigo.


 

LA ESFERA / 4-5-2020

La esfera fue la primera, de ella todo parte y todo llega. Cuando me concibo esfera puedo ser el centro y al mismo tiempo la periferia, dentro de mí vive la geometría entera.

Cuando medito me hago esfera, y a mi vera finito e infinito se encuentran. Cuentan que he nacido de una estrella ya que mi núcleo está quieto mientras mi cubierta vuela, irradia y al mismo tiempo se concentra. La esfera es el estado de mayor fuerza.

Pronto me verás abierta, iluminando tus ojos y perfumando tu esencia, y en el presente momento en que aún soy esfera, ya estoy proyectando hacia fuera mi flor abierta. Si no lo hicera, si no me conociera, sino imaginara qué hay allá afuera, no obtendría la fuerza para dar el paso hacia la forma concreta. Morir al estado de esfera, manifestar mi quimera, me permitirá recuperar mi memoria completa.


 

EL LIRIO, UN CIRIO / 6-05-2020

Cuando estoy cerrada compruebo si estoy bien informada, ya que después seré entregada, catapultada hacia el Sol donde depositaré mi paquete de información elaborada en la oscuridad de mi morada.

Ahora estoy enrollada y en mi interior conservo mi llama. Es dorada, es como tu alma en experimentación de estar encarnada. El tono lila o malva tiene la pigmentación contraria o complementaria al amarillo, de modo que para fabricar mi llama, mi alma, debo crear el vacío en mi interior y llamarla, quizás sólo recordarla.

Para fabricar el color complementario hay que llamar al pigmento contrario (eso lo saben los pintores), es decir, hay que poder ver aquello que no queremos admitir en nosotros mismos y que relegamos al olvido, al inconsciente colectivo, por esto nos falta brillo, perdemos brío.

Para completar nuestro camino debemos incorporar toda la gama de colores, hay muchos que se esconden tras viejos dolores, persisten rencores, éstos atrapan aquellos colores con los cuales nuestras llamas arderían como soles.


 

/no está permitida la reproducción de las imágenes y texto sin mi permiso / no és permesa la reproducció de les imatges i textes sense el meu permis /