>>> VIAJE AL DELTA DEL EBRO >>> 

21 ENERO 2018

En motiu de la presentació del catáleg LLOTS I TORBES de Mari Chordà on Assumpta Bassas participa, apuesta darrera ens convida a unes quantes dones a pasar el cap de semana prop del >> Centre d’Art Lo Pati d’Amposta . A peu del riu fem una ofrena a les aigües del delta i de retorn rebem aquestes paraules:

 

 

 

 

 

…empelteu, mai talleu el peu, recomposeu les vostres ales segons les vostres pensades…

Missatge del Delta de l’Ebre

Fa un vent espatarrant i tinc la sensació que tot plegat ho rebràs barrejat, mesclant-se les nostres veus com ho fan les aigues aquí al Delta.

Per aquestes terres fosques i residuals hi llisquen les aigues fluvials, les marines i salades, les freàtiques que dollen a vegades pels ullals i pel fang que se us fica a les sabates, i aquelles canalitzades pels humans, les que pixeu i les que bebeu, i aquelles amb les que regueu els vostres astres.

No totes les aigues són iguals, destria les que necessitis en aquest moment, connecta amb el teu arbre intern i arrela en el sò que emet aquest misstage.

Destil.la així el que et convingui, deixa’t portar, escampa el que no vagi amb tu, son només paraules.

Hi ha tants sers vius que et volen parlar, ara i aquí, m’encanta!

* * *

Sóc un inmens jardí nutrit pel riu, jo rebo al pelegrí

que ve a depositar en mí les restes del patir del pare.

Ve a cercar la mare, ve a fer una gran tiferada,

el primer gest que el recent nascut ofereix a qui l’ha parit: la mar salada.

Jo sóc el riu, sóc masculí però en mi s’hi ha fos la gebrada,

i els pixats dels corders que s’han acostat a beure dels meus braços i cames,

i els plors i els brams d’aquells que prenen mides a la força de l’Alba,

-víctimes i botxins de les guerres civils que han enterbolit la meva petjada-,

o les llàgrimes de qui rejuveneix els seus narius

intuint una nova manera d’adressar-se a mí i no troba les paraules.

Gràcies dones de l’Alba, sento els vostres cors cruixir,

de res us heu de penedir, esteneu les vostres ales,

jo guaito des d’aquí les basardes que us han portat fins a la fi del meu meandre,

sabent-ne recollir els aprenentatges que compartiu

amb les vostres companyes i amb els arbres:

 

les foses que cavava el pare per enterrar als no-nats,

la vergonya de les violades,

els fills pansits que vareu perdre en nom del pare.

Veniu-vos a nutrir aquí cada vegada que quelcom us faci patir, entregueu les espases,

nodriu-vos les unes amb les altres,

pentineu-vos mutuament les vostres ales,

estimeu les vostres paraules!

 

apageu en les meves aigues les vostres brases

que jo us veig les flames que, com unes branques,

us eixen de les comisures dels llavis

que hi ha entre paraula i paraula pronunciada.

Sigueu rius, sigueu arbres, sigueu les plantes del jardí

que la mare ha colocat aquí, enmig de la basarda.

Floriu plegades.

 

Gràcies, sou les ones de les meves aigues,

informeu així als vostres mascles,

als homes, als fills, de les contrades que heu sobreeixit plegades

plantant-hi noves vies d’adressar-se als sers vius, a les fades.

* * *

Sóc el vent que escampa avui totes aquestes informacions preuades

que he depositat sota el vostre coixí aquesta vesprada quan ereu dormint aixoplugades.

Son missatges, sons dels clarins que anuncien que el botxí te les faves contades,

que el vostre poder és emergint en una nova paraula

feta de molsa guarint les males passades que us heu imposat fins ara

com a grup civilitzatori, com a rebombori de l’Alba d’una nova tasca.

Espolseu-se en mí els mots que no respecten la vostra mirada,

els codis que no ressonen amb el vostre llenguatge.

Demaneu-me, quan no sigueu aquí, que us faci una repassada

quan calgui destriar el mot oportú, trobar el mot que empelta la calma

dins la bogeria que teniu muntada els humans que resteu a la vesprada

regirant papirs sobre qui ha fet tal o qual mala passada.

 

Deixeu-ho córrer, deixeu que transcorri com l’aigua,

sigueu arbres, plantes, juntes formeu un hermós jardí que encanta

al més temible botxí, entengueu que així tot se us regala.

* * *

Al frec de l’aigua per la ribera s’hi produeix l’escalfor que allibera,

als marges és on cal que planteu cadascuna les vostres llavors

per gestar amb amor una nova visió del món que esclata.

 

Gràcies nines precioses, ninfes de l’aigua, sigueu sortidors,

eixampleu els vostres cors, perdoneu, reprogrameu així als vostres pares

que van cavar amb l’aixada els solcs dels horts per on ara discorre la basarda.

Feu-ne noves passades, reconduiu els vostres gens, les vostres aigues,

feu-les lliscar per les vostres canonades lletoses, i amarades per la força de la vostra Gran Mare.

 

Honoreu-vos així, honoreu-me així, lo riu pelegrí us ajudarà a remuntar les aigues

que, al cap i a la fi, són retornades d’on van eixir, al centre de la vostra galaxia.

 

Com estels conqueridors, sou llavors de l’Alba de uns nous mots

prenyats per les fades (les fades son les forces guaridores d’aquestes contrades)

ilumineu amb la vostra brillantor els collons del mascle!

 

Honoreu la seva llavor, sigueu amor, perdoneu als mascles.

Sigueu l’estel que guia els seus actes.

Brilleu, si més no, durant la nit dels Actes,

i quan els estertors de la vostra civilització emeti bafarades de pudor

esteneu els vostres llansols brodats amb els fils que heu recollit avui plegades.

* * *

Sóc lo Riu que se’n riu d’aquestes paraules,

jo somnio i llisco arrodonint totes les cantonades,

desfaig miratges i en creo de nous, mireu les estelades

que composo damunt les meues aigues calmes quan despunta l’Alba.

 

Qualsevol camí, qualsevol línia que traceu entre els puntets iridiscents,

les perles del collaret de la Gran Mare,

es vàl.lid i cert si te’l creus i tens fe,

sou veriatbles fades composant el vostre concert, balleu plegades!

 

De música en sou regalades, sou ben admirades

pels sers alats que cultiven les vores de lo Riu amb les aixades

que discriminen quines son les plantes necessàries.

Empelteu, mai talleu el peu, recomposeu les vostres ales segons les vostres pensades.

 

Tot es viu, tot és cert i veritable si ho entregueu en confiança.

Sou diferents i iguales.

Empelteu, recolliu els fils que us han servit i deixat prenyades de la llum de l’Alba, talleu els altres.

Composeu així els vostres miracles.

 

Els cultius son l’obra admirable que heu vingut a oferir de retorn a l’estelada,

a la vostra veritable casa, al sol intern de la galaxia,

al forat fosc d’on hi eix, renovada, la vostra tasca

no us faci por entrar dins el ventre de la mare,

blanc, roig i llum negra fan el triangle poderós de les dones de l’Alba.

Gracies estimades, gracies doncelles preciades,

segiu fent puntes de coixí amb les vostres mirades,

i entre passada i passada, entrefils i randes,

hi col.loqueu els miracles que feu caminant plegades.

No us faci por tocar fons, entrar al pou d’on hi eixen les sargantanes,

són les ganes de brillar entre tots nosaltres!

Es un pou sense fons, el buit fosc de l’infinit que es fon

al fons de la llum que anuncia una nova tasca per a totes vosaltres:

recordar qui sou, reconèixer que sabeu i podeu fer miracles

amb el poder de la vostra intenció podeu desfer els pactes que us tenien lligades,

netejant de cop les meves besades a les riberes putrefactes on deposito els vostres desastres.

Sou poderoses, teniu l’olfacte, sou sàvies, desfeu miratges,

guieu als mascles, rebeu aquí i ara la meva rierada,

diluvi d’onades que faran surar únicament les ànimes més transparents,

menys aparents, esteu preparades?

* * *

Gràcies, jo beneeixo ara i aquí aquests missatges i el blanc de les vostres ales,

triangles al vent, onades.

Gràcies per acollir-nos i deixar-nos prenyades d’una nova tasca:

la d’assaborir tots els nostres actes

per petits i ridículs que semblin davant les altres mirades.

Des d’aquí, totes som germanes.
Gracies Vent, gracies Aigues, gràcies terres de Ponent,

gràcies Sol potent, aquí se sent l’olor del Tot en cada gram de llot,

en cada fulla ofrenada!

 

Gràcies riu Ebre, tu ets la gebra que retorna,

cansada y orgullosa de la seva tasca,

a la casa on la van concebre, a la mar salada.

Siguem la teva barca i siguem onada!

siguem estel a l’Alba de llum prenyada.

 

Amb humiltat i humitat recollim el teu missatge.
Siguem patjes! volem plegades! estenem les nostres ales!

aquí i ara ens entreguem a ser estimades!

Gràcies.

Eulàlia Valldosera, en nom meu i dels astres, gràcies.