…empelteu, mai talleu el peu, recomposeu les vostres ales segons les vostres pensades…
(extracte)
Fa un vent espatarrant i tinc la sensació que tot plegat ho rebràs barrejat, mesclant-se les nostres veus, com ho fan les aigues aquí al Delta./
Per aquestes terres fosques i residuals hi llisquen les aigues fluvials, les marines i salades, les freàtiques que dollen a vegades pels ullals i pel fang que se us fica a les sabates, i aquelles canalitzades pels humans, les que pixeu i les que bebeu, i aquelles amb les que regueu els vostres astres./
No totes les aigues són iguals, destria les que necessitis en aquest moment, connecta amb el teu arbre intern i arrela en el sò que emet aquest misstage./
Destil.la així el que et convingui, deixa’t portar, escampa el que no vagi amb tu, son només paraules. Hi ha tants sers vius que et volen parlar ara i aquí, m’encanta!
* * *
Sóc un inmens jardí nutrit pel riu, jo rebo al pelegrí / que ve a depositar en mí les restes del patir del pare. / Ve a cercar la mare, ve a fer una gran tiferada, / el primer gest que el recent nascut ofereix a qui l’ha parit: la mar salada.
Jo sóc el riu, sóc masculí però en mi s’hi ha fos la gebrada,/ i els pixats dels corders que s’han acostat a beure dels meus braços i cames, / i els plors i els brams d’aquells que prenen mides a la força de l’Alba, / -víctimes i botxins de les guerres civils que han enterbolit la meva petjada-, / o les llàgrimes de qui rejuveneix els seus narius / intuint una nova manera d’adressar-se a mí i no troba les paraules.
Gràcies dones de l’Alba, sento els vostres cors cruixir, / de res us heu de penedir, esteneu les vostres ales, / jo guaito des d’aquí les basardes que us han portat fins a la fi del meu meandre, / sabent-ne recollir els aprenentatges que compartiu amb les vostres companyes i amb els arbres: / les foses que cavava el pare per enterrar als no-nats, / la vergonya de les violades, / els fills pansits que vareu perdre en nom del pare.
Veniu-vos a nutrir aquí cada vegada que quelcom us faci patir, entregueu les espases, / nodriu-vos les unes amb les altres, / pentineu-vos mutuament les vostres ales, / estimeu les vostres paraules! / Apageu en les meves aigues les vostres brases / que jo us veig les flames que, com unes branques, / us eixen de les comisures dels llavis / que hi ha entre paraula i paraula pronunciada. / Sigueu rius, sigueu arbres, sigueu les plantes del jardí / que la mare ha colocat aquí, enmig de la basarda. / Floriu plegades.
Gràcies, sou les ones de les meves aigues, / informeu així als vostres mascles, / als homes, als fills, de les contrades que heu sobreeixit plegades / plantant-hi noves vies d’adressar-se als sers vius, a les fades.
* * *
Sóc el vent que escampa avui totes aquestes informacions preuades / que he depositat sota el vostre coixí aquesta vesprada quan ereu dormint aixoplugades. / Son missatges, sons dels clarins que anuncien que el botxí te les faves contades, / que el vostre poder és emergint en una nova paraula / feta de molsa guarint les males passades que us heu imposat fins ara / com a grup civilitzatori, com a rebombori de l’Alba d’una nova tasca.
Espolseu-se en mí els mots que no respecten la vostra mirada, / els codis que no ressonen amb el vostre llenguatge. / Demaneu-me, quan no sigueu aquí, que us faci una repassada / quan calgui destriar el mot oportú, trobar el mot que empelta la calma / dins la bogeria que teniu muntada els humans que resteu a la vesprada / regirant papirs sobre qui ha fet tal o qual mala passada. / Deixeu-ho córrer, deixeu que transcorri com l’aigua, / sigueu arbres, plantes, juntes formeu un hermós jardí que encanta / al més temible botxí, entengueu que així tot se us regala.
* * *
Al frec de l’aigua per la ribera s’hi produeix l’escalfor que allibera, / als marges és on cal que planteu cadascuna les vostres llavors / per gestar amb amor una nova visió del món que esclata. / Gràcies nines precioses, ninfes de l’aigua, sigueu sortidors, / eixampleu els vostres cors, perdoneu, reprogrameu així als vostres pares / que van cavar amb l’aixada els solcs dels horts per on ara discorre la basarda. / Feu-ne noves passades, reconduiu els vostres gens, les vostres aigues, / feu-les lliscar per les vostres canonades lletoses, i amarades per la força de la vostra Gran Mare.
Honreu-vos així, honoreu-me així, lo riu pelegrí us ajudarà a remuntar les aigues / que, al cap i a la fi, són retornades d’on van eixir, al centre de la vostra galaxia. / Com estels conqueridors, sou llavors de l’Alba de uns nous mots / prenyats per les fades (les fades son les forces guaridores d’aquestes contrades) / ilumineu amb la vostra brillantor els collons del mascle!
Honreu la seva llavor, sigueu amor, perdoneu als mascles. / Sigueu l’estel que guia els seus actes. / Brilleu, si més no, durant la nit dels Actes, / i quan els estertors de la vostra civilització emeti bafarades de pudor / esteneu els vostres llansols brodats amb els fils que heu recollit avui plegades.
* * *
Sóc lo Riu que se’n riu d’aquestes paraules, / jo somnio i llisco arrodonint totes les cantonades, / desfaig miratges i en creo de nous, mireu les estelades / que composo damunt les meues aigues calmes quan despunta l’Alba. / Qualsevol camí, qualsevol línia que traceu entre els puntets iridiscents, / les perles del collaret de la Gran Mare, / es vàl.lid i cert si te’l creus i tens fe, / sou veriatbles fades composant el vostre concert, balleu plegades!
De música en sou regalades, sou ben admirades / pels sers alats que cultiven les vores de lo Riu amb les aixades / que discriminen quines son les plantes necessàries. / Empelteu, mai talleu el peu, recomposeu les vostres ales segons les vostres pensades. / Tot es viu, tot és cert i veritable si ho entregueu en confiança. / Sou diferents i iguales. / Empelteu, recolliu els fils que us han servit i deixat prenyades de la llum de l’Alba, talleu els altres. / Composeu així els vostres miracles. / Els cultius son l’obra admirable que heu vingut a oferir de retorn a l’estelada, / a la vostra veritable casa, al sol intern de la galaxia, / al forat fosc d’on hi eix, renovada, la vostra tasca / no us faci por entrar dins el ventre de la mare, / blanc, roig i llum negra fan el triangle poderós de les dones de l’Alba.
Gracies estimades, gracies doncelles preciades, / segiu fent puntes de coixí amb les vostres mirades, / i entre passada i passada, entrefils i randes, / hi col.loqueu els miracles que feu caminant plegades. / No us faci por tocar fons, entrar al pou d’on hi eixen les sargantanes, / són les ganes de brillar entre tots nosaltres! / Es un pou sense fons, el buit fosc de l’infinit que es fon / al fons de la llum que anuncia una nova tasca per a totes vosaltres: / recordar qui sou, reconèixer que sabeu i podeu fer miracles / amb el poder de la vostra intenció podeu desfer els pactes que us tenien lligades, / netejant de cop les meves besades a les riberes putrefactes on deposito els vostres desastres. / Sou poderoses, teniu l’olfacte, sou sàvies, desfeu miratges, / guieu als mascles, rebeu aquí i ara la meva rierada, / diluvi d’onades que faran surar únicament les ànimes més transparents, / menys aparents, esteu preparades?
* * *
Gràcies, jo beneeixo ara i aquí aquests missatges i el blanc de les vostres ales, / triangles al vent, onades. / Gràcies per acollir-nos i deixar-nos prenyades d’una nova tasca: / la d’assaborir tots els nostres actes / per petits i ridículs que semblin davant les altres mirades. / Des d’aquí, totes som germanes. / Gracies Vent, gracies Aigues, gràcies terres de Ponent, / gràcies Sol potent, aquí se sent l’olor del Tot en cada gram de llot, / en cada fulla ofrenada! / Gràcies riu Ebre, tu ets la gebra que retorna, / cansada y orgullosa de la seva tasca, / a la casa on la van concebre, a la mar salada. / Siguem la teva barca i siguem onada! / siguem estel a l’Alba de llum prenyada.
Amb humiltat i humitat recollim el teu missatge. / Siguem patjes! volem plegades! estenem les nostres ales! / aquí i ara ens entreguem a ser estimades! Gràcies.